09 - Mirador de Cap Deig, Vallcebre

El regne del rocam

“En territori tan muntanyós, en que les aspres serralades s’entrecreuen enlairant llurs agudes puntes, de formes dures y soberques, oferint esquenalls enasprats y amenaçadors, timbes espantoses, xórrechs y canals feréstechs y gegantescos emmurallats de cingleres”. Són paraules de Cèsar August Torras descrivint l’Alt Berguedà a inicis del segle XX. En aquest territori la geologia és abassegadora, és qui mana i dicta les regles i els humans que s’han entossudit en habitar-hi no ho han tingut fàcil. Vallcebre, per exemple, està pràcticament rodejat de cingleres i només s’hi accedia per comptats passos anomenats graus. La roca nua aflora sovint i la terra per l’agricultura és escassa. De tota manera, les patates que es conreaven al serrat de Sant Joan deien que eren molt bones, quasi tant com els captivadors horitzons que des d’allí es contemplen.

 No tot és el que sembla

Sembla que a les bruixes i bruixots els agraden els territoris calcaris com aquest, ple de coves, balmes i forats on amagar-se. A Vallcebre n’expliquen històries i en alguna casa encara guarden la teula amb què es coronava la teulada. Portava gravats el sol, la lluna i les estrelles, sembla que per allunyar els mals esperits. Ara bé, no sempre les coses són el que semblen. Conten els avis que durant un temps, a Santa Magdalena s’hi veien llums a les nits. L’ermita és lluny del poble, al mig de bosc. Alguns deien que podien ser ànimes condemnades pels pecats que havien fet en vida. Sovint però, la curiositat és més forta que la por. Uns veïns xafarders van descobrir que les ànimes no eren altres que dues veïnes que anaven d’amagat a la font de l’ermita. Asseguren que l’aigua tenia fama de curar les berrugues.